DESCRIPCIÓ: de 4-8 cm, de cònic a convex, i més o menys umbonat, rarament estès. El marge és incurvat, una mica excedent, i sovint es lacera. La cutícula és seca, de color gris negrós, més o menys fosc. De jove presenta nombroses fibril.les radials, i més tard és peluda o finament esquamosa. Làmines escotades, fràgils, de color grisenc, més fosc al marge del barret. Esporada de color blanc. Peu de 3-8 x 1-1,5 cm, cilíndric, primer ple i més tard fistulós. És sec i molt fibril.lós, de color blanquinós o grisenc, i sovint presenta una tènue cortina a la part alta. Carn poc abundant al barret, trencadissa, de color blanc o una mica grisenca. La seva olor és suau i el gust, dolç.

HÁBITAT: Fong micorrizogen que viu associat a coníferes o, més rarament, a planifolis, en tot tipus de sòls. Fructifica formant grups molt nombrosos, a la tardor, i també ben entrat l'hivern. És comú; es troba des del litoral fins als Pirineus.

COMESTIBILITAT: És molt bon comestible. Es pot cuinar en sopes, en truites, o guisat amb llegums, patates i carn.

REMARQUES: És el més conegut, apreciat i buscat de tots els negritos. Els micòlegs solen parlar de T. myomyces (Pers.: Fr.) Lange, quan troben exemplars amb les làmines blanques i amb restes llanoses de cortina al marge del barret i al peu, Però aquesta distinció no sempre és evident. Se li assemblen molt T. scalpturatum (Fr.) Quélet i T. squarrulosum Bresadola, que són igualment comestibles. Hi ha dos bolets que sovint es cullen pensant que també són negritos, però aquests poden provocar intoxicacions. Es tracta de T. bresadolanum Clémençon i T. pardinum Quélet, que tenen el barret més gran i molt esquamós. El primer surt als boscos de planifolis de la terra baixa i el segon ho fa a les pinedes i fagedes -var. filamentosum Alessio- de l'interior i els Pirineus.